BIOGRAFIA

Josep M. Castellet va emprendre el camí de l’exili, al costat dels seus pares, el gener de 1937. Després d’uns mesos a Londres van passar a la zona nacional, a Sant Sebastià i a Bilbao, i van tornar a Barcelona un cop acabada la guerra. La seva formació acadèmica, lògicament, correspon als anys més foscos del franquisme. Però un cop matriculat a la Universitat de Barcelona va coincidir amb uns companys de promoció que, marcats per la vocació literària –malgrat que, per decisió familiar, estudiaven la carrera de Dret–, de seguida van tenir molt clar que si es volien professionalitzar en el món de les lletres havien d’allunyar-se de l’ambient cultural que els oferia el règim i implicar-se en l’aventura de tornar a construir un món cultural que es desmarqués dels models imposats i que pogués tornar a connectar amb Europa.

Servint-se de les mateixes estructures que el sistema els oferia, Castellet va iniciar la seva activitat com a crític literari en les revistes universitàries del SEU –el sindicat d’estudiants falangista d’afiliació obligatòria–, la seva experiència docent al Seminario Boscan, vinculat a l’Instituto de Estudios Hispànicos, i la creació de la revista Laye a partir d’un encàrrec del col·legi oficial de llicenciats de Barcelona.

Va ser justament al Seminario Boscán on Castellet va connectar amb un grup de joves universitaris –entre els quals Salvador Giner, Luis Goytisolo, Joaquim Jordà, Octavi Pellissa i Nissa Torrents– que van formar la primera cèl·lula universitària del PSUC. Tot i que mai no es va comprometre en cap militància política, l’estret contacte amb el moviment universitari de la segona part dels cinquanta i les relacions d’amistat amb els intel·lectuals del PCE de Madrid –Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, García Hortelano, López Salinas…– el van portar a participar activament en aventures com la de la històrica carta amb més de cent signatures d’intel·lectuals compromesos al ministre Fraga Iribarne on denunciaven les tortures, mals tractes i vexacions infligits als miners asturians i a les seves dones durant la vaga de 1962.

A Barcelona, les relacions entre els nuclis d’oposició al règim van ser ideològicament molt més obertes que a Madrid per la dinàmica pròpia del món polític i cultural antifranquista català que tendia a actuar com a front comú –i, per tant, més unitari– davant la defensa de les llibertats culturals.

En aquest marc de l’activisme catalanista, a cavall de la clandestinitat i la presència pública, hi havia un grup de gent –entre el conservadorisme conservador i catòlic a l’afiliació al PSUC– vinculats als actes de represa cultural fins ben entrats els setanta. Entre ells, Oriol Bohigas, M. Aurèlia Capmany, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Josep Fontana, Ernest Lluch, Albert Manent, Joaquim Molas, Miquel Porter Moix, Josep Termes, Joan Triadú i Francesc Vallverdú.

A Catalunya, la dècada dels seixanta –iniciada amb el clandestí Congrés de Cultura Catalana, gestat des del 1961 i celebrat el 1964– va significar uns anys de molta activitat de les forces intel·lectuals d’oposició al règim: la Caputxinada del 1966, la Tancada de Montserrat del 1970, on es formarà l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals que acabarà, el 1971, amb la formació de l’Assemblea de Catalunya, el 1971.