El crític i l’assagista

(…) jo havia sofert una certa crisi personal pel que feia a les teories literàries exposades en alguns dels meus llibres, vull dir, que em quedava petita i empobrida l’anàlisi de crítica literària que havia propugnat —més o menys— des de 1960 (Veinte años de poesía española) fins a 1965 (Poesia, realisme, història). D’una manera esquemàtica i frívola he explicat, en converses privades, que van ser dues senyores —ai las!— les que em van fer abandonar el punt de dogmatisme de la meva formulació del realisme històric —no del realisme socialista, de nefasta memòria, que mai no he predicat— ajudades, certament, per l’amistat amb Roland Barthes i la lectura dels seus llibres. Les dues senyores, nord-americanes, van ser Mary McCarthy i Susan Sontag. Com que el tema no és ni massa excitant ni massa urgent, el lector d’aquestes ratlles queda deslliurat d’una explicació més teòrica que anecdòtica.

El cas és que, entre 1965 i 1967, em vaig dedicar més a llegir que a escriure. L’any 1968, vaig publicar el primer estudi que anunciava un canvi metodològic en els meus escrits crítics: va ser el pròleg a la Poesia completa de Salvador Espriu, el qual donaria pas, l’any 1971, a la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, llibre que havia tingut el premi Taurus d’assaig 1970. (…) El mateix any, vaig publicar Nueve novísimos poetas españoles, antologia de poetes en llengua castellana, la qual va produir un enrenou considerable, però que em va divertir molt de confegir. L’any anterior, a conseqüència dels fets de maig del 68, havia escrit d’un tret Lectura de Marcuse —publicat a la vegada en català i en castellà—, el qual va esdevenir l’únic best-seller apreciable d’entre els meus llibres. També havíem enllestit i publicat una antologia poètica, en col·laboració amb Joaquim Molas, la bilingüe Ocho siglos de poesía catalana, a la col·lecció de butxaca d’Alianza Editorial.

Entre unes coses i altres, jo havia anat canviant i em sentia més à l’aise amb els aires nous, rics de plantejaments, que no pas amb la llosa del «realisme» que havia ajudat a aixecar. Ara: una certa manera d’entendre la literatura me l’havien donat Sartre i Lukács, entre d’altres, i no puc ni podré renegar mai d’ells. Sobre el Diari 1910-1911 d’aquest darrer acabo d’escriure unes pàgines que volen ser un homenatge. El que li dec a Sartre, està per escriure, però és un deute que no oblido.