L’escriptor memorialista

10 min de lectura

Sempre he tingut, en el curs de la vida, l’obsessió del retrat literari. Considero que és un exercici d’una altíssima categoria

(Josep Pla (Notes disperses))

En el prefacio de Retrats de passaport, dice Josep Pla que, a lo largo de su vida, ha escrito un número indeterminado de biografías, numerosos ensayos de «retratos largos» –los Homenots– y gran cantidad de retratos literarios breves, de los que este volumen contiene más de un centenar. Diríamos que a Pla le han empujado a esta predilección por los libros o esbozos biográficos una serie de motivaciones que, entre otras podrían ser: su curiosidad por la naturaleza humana; su concepción de que la literatura no es otra cosa que una lucha contra el olvido, y, finalmente, un cierto sentido de responsabilidad ante un país que, tradicionalmente, parece complacerse en su autodestrucción: «En el nostre país, la literatura personal s’ha cultivat poquíssim. És la conseqüència natural d’un poble que no sap ni llegir ni escriure la seva llengua. És un país que, en termes generals, ha contribuït al seu propi oblit. Si no sabem quin aspecte tingueren els nostres avis, quina cara presentaven, com foren, quina idea podem tenir del passat del país? Tot és oblidat, tot són ruïnes. […] El gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit.» En estas líneas de Pla hay todo un programa literario, la justificación de un género y una preocupación que será, a lo largo de toda su obra, uno de los hilos conductores de la misma: la búsqueda del tiempo perdido como operación necesaria para el encuentro de la propia identidad, tanto la suya personal como la colectiva del país.

(Josep M. Castellet, «Josep Pla, retratista», Destino, n. 1755, mayo 1971, p. 7-9)

https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1340023

El procés d’elaboració de Josep Pla o la raó narrativa, iniciat el 1973 i finalitzat el 1978 amb la publicació de l’estudi, obria una nova fase en la producció literària de Josep M. Castellet: la literatura memorialística, la literatura del jo. Inicialment va intentar el dietari íntim, però el resultat no el va interessar: no deixava de ser un exercici estilístic que va acabar tancat en un calaix fins que al cap de més de trenta anys el va publicar amb el títol de Dietari de 1973.

La aquesta recerca de la literatura del jo va seguir ben viva i deu anys més tard, amb motiu de l’homenatge que li va retre l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el desembre de 1983, Castellet va llegir a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona un retrat sobre Giuseppe Ungaretti que esdevindria, sense cap modificació, el primer capítol dels Escenaris de la memòria. Havia trobat la clau: el retrat literari.

La fórmula dels Els escenaris de la memòria se centra en la construcció d’un retrat literari, parcial i sempre situat en un escenari compartit pel narrador, d’una sèrie de personatges –tots ells escriptors– que acaben deixant com a residus les peces que van formant el que en podríem dir un autoretrat oblic. El narrador, un jo en primera persona que no amaga el nom –Josep M. Castellet– s’anirà definint i explicant sempre a través o en relació amb els altres. Focalitzat a vegades en un segon pla o bé intervenint activament en l’escena, el narrador pregunta, planifica les converses que manté amb el altres; unes converses que, sempre en interès propi, el duran a aprendre, a entendre, a descobrir en els altres allò que ell vol dir. És a dir, els fa parlar, els observa, els transcriu, es transcriu ell mateix, en la mesura que els personatges funcionen com a model, com a mirall.

Els protagonistes dels Escenaris –Giuseppe Ungaretti, Mercè Rodoreda, Rafael Alberti, Josep Pla, Pier Paolo Pasolini, Octavio Paz, José Luis Aranguren, Mary McCarthy i Pere Gimferrer– es movien, tret del cas de Gimferrer, en el terreny dels mestres que l’havien marcat i no eren pas els escriptors més amics. Al pròleg dels Escenaris ja anunciava una possible segona part amb personatges més íntims: «Qui sap si algun dia se’m presentaran i em tustaran a la porta de la memòria algunes figures més amigues reclamant el seu dret, justificat, a completar el meu imaginari personal projectat sobre el record –barreja de sensacions i d’experiències, d’amics i coneguts, d’anècdotes i vivències, de frustracions i dels pocs instants de plenitud serena que he aconseguit de tenir». Aquests amics, poc a poc van anar trucant a la porta. I Castellet va escriure’n poc a poc, patint-hi, alguns retrats que va publicar a Seductors, il·lustrats i visionaris (2009) –els de Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix– i Tres escriptors amics (2012) –els de Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Montserrat Roig.

Quan va morir, el gener de 2014, Castellet estava treballant en un nou volum de retrats literaris, els dels seus deixebles del Seminario Boscán.